Treball social i teatre social (part 2)

Treball social i teatre social (part 2)

Exemples pràctics des d’una metodologia centrada en la pràctica cultural del teatre

He descrit el significat conceptual que té la cultura i allò cultural en un marc del treball social que pretén ser eina de canvis, d’alliberament, d’assoliment d’una vida digna per a l’ésser humà. Aquest concepte comporta en si mateix una projecció democràtica en què tot acte participatiu suposa una actitud i un valor d’ús, no de canvi. La cultura concebuda des de la democràcia participativa (democràcia cultural) vol dir que tots i totes tenim les mateixes capacitats i possibilitats per al seu desenvolupament, és a dir per al seu exercici i producció (Muñoz, 2018). Això suposa no només una declaració d’intencions o un principi ètic, a més regeix una línia d’actuació; el plantejament no és altre que totes les persones i tots els col·lectius tinguin les mateixes possibilitats i recursos per produir la seva pròpia cultura.

En la recerca de mecanismes amb els quals desenvolupar un treball social participatiu originat en la perspectiva holística, crítica i cooperativa, que tingués en compte la implicació directa de les persones i/o col·lectius, trobem en el teatre eines útils per generar processos democràtics on els decisions i els sabers són compartits. El mètode de la creació col·lectiva teatral (Muñoz y Cordero, 2017), entre d’altres, és un dels pilars fonamentals d’una acció cultural participativa aplicada al treball amb grups en què conflueixen alguns elements de la Investigació Acció Participativa. Permet una anàlisi amb i des de la realitat emergent dels agents implicats, sent ells/es els que desenvolupen un diagnòstic de la situació social, dels seus conflictes i les seves reivindicacions. El procés artístic és un vehicle on conflueixen idees, actuacions i relacions personals que permeten un nou horitzó d’experiències humanes. El resultat final és la producció artística en què el grup exposa i expressa, a través de múltiples veus i imatges, tot un treball de debats, reflexions, creativitat, consensos, etc.

L’exemple de la creació col·lectiva no és únic, es podria fer esment d’altres tipus d’enfocaments en els quals es desenvolupen elements dirigits a un treball social com a agent de canvi. En aquest sentit podria referir-me al teatre com a eina de tractament de conflictes des de les perspectives narrativa i transformativa; de la narració oral escènica o com explicar i generar relats individuals i col·lectius des d’una perspectiva crítica dels drets humans; de l’antropologia cultural a la que germinen altres tipus de produccions culturals, les que són pròpies dels pobles no hegemònics, dels col·lectius marginats per la cultura oficial, de les persones excloses del sistema capitalista i que té en el tercer Teatre Un espai d’actuació i representativitat (Barba, 2008).

No obstant això, més que seguir en l’aprofundiment d’aquests enfocaments o models, considero necessari finalitzar aquest apartat amb algunes contribucions concretes que aquestes eines han pogut oferir al camp del treball social, de la intervenció social en general i, de manera directa, a les persones i grups amb els quals he compartit aquestes experiències. Seguint amb els tres nivells bàsics d’intervenció del treball social com a disciplina descric tres exemples que parteixen de l’individual, grupal i comunitari.

El primer exemple tracta sobre la construcció del subjecte en contextos d’exclusió, marginalitat i discriminació. Una construcció que està modelada des dels estigmes i estereotips en negatiu de la societat (Goffman, 2010) que no permet la identificació o l’autopercepció i que, amb el temps, pot configurar en la persona una identitat desestructurada. Un efecte immediat afectaria a la pròpia imatge identitària de la persona estigmatitzada i com a conseqüència última podria distorsionar la pròpia autodeterminació sobre les seves capacitats, decisions i accions. El treball social de casos ha proporcionat material suficient per aplicar tècniques amb què pal·liar aquestes situacions. Des de la perspectiva de les capacitats (Nussbaum, 2012) i la centralitat del cas (Ubieto, 2009) podem incloure noves regles on el subjecte estigmatitzat re-conceptualitzi aspectes integrals de la seva vida i el seu ésser, extraient valors amb els quals tenir una percepció en positiu de si mateix. Tècniques provinents del món de l’art i la pedagogia teatral com a teatre imatge, dramatúrgia simultània (Boal, 1980), memòria emotiva, si màgic (Stanislavsky, 2003), Conversational dramatism (Saldaña, 2011) o ethnodramatics (Turner, 1982), etc. exploren en els contextos situacionals més rellevants, descobrint noves reflexions sobre els per què i circumstàncies viscudes. Al seu torn, permeten un canvi cap a percepcions més positives, escometent avaluacions on el pes no recaigui exclusivament en el subjecte, sospesant elements externs que tenen a veure amb sistemes com el social, polític, econòmic i/o cultural.

La segona i tercera demostració tenen a veure amb la perspectiva de l’apoderament, entès com la “autodeterminació individual que capacita a la persones per prendre decisions i resoldre per si mateixa problemes que afecten la seva pròpia vida …” (Musitu i Buelga, 2004 ). Precisament per ser aquest un concepte tret de la psicologia comunitària, hauríem d’ampliar-lo a la intervenció social dirigida a grups i comunitats (i no només a individus). No obstant això, hem d’incloure altres fonts que són fonamentals en una conceptualització que travessa la pedagogia crítica (Freire, 1997), el treball social (Solomon, 1977) o el moviment de la mediació transformadora (Bush i Folger, 1996), per citar-ne alguns . En projectes i tallers de teatre social on es tenien com a objectiu la introducció de nivells de desenvolupament participatiu, protagonisme i autodeterminació amb grups en contextos d’exclusió s’ha evidenciat alguns resultats en els quals aquests recobraven, des de l’experiència i producció artística, espais de representativitat social. L’empoderament en teatre social repercuteix en l’obtenció de majors quotes d’anàlisi, decisió i actuació sobre aquells contextos socioculturals i sociopolítics que són competència de persones i col·lectius implicats. A través del procés creatiu (com a procés) i de la representació (com a resultat artístic produït pel grup) persones i col·lectius aconsegueixen un major reconeixement per part de la societat, així com una participació més àmplia per mitjà de la pràctica sociocultural (Muñoz, 2009).

Un article de Manuel Muñoz Bellerín, professor Associat de la Universitat Pablo de Olavide. Tallerista i Facilitador de Creació Col·lectiva Teatraly Teatre Aplicat a la Intervenció Social. mfmunbel@upo.es

Referències

Addams, J. (2014). Veinte años en Hull House. Murcia: Editum. Universidad de Murcia.
Barba, E. (1994). La canoa de papel. Tratado de antropología teatral. Buenos Aires: Catálogos.
Barba, E. (2008). La conquista de la diferencia. Lima: Ed. San Marcos.
Baruch Bush, R., Folger, J. (1996). La promesa de la mediación. Barcelona: Granica.
Boal, A. (1980). Teatro del oprimido. México: Nueva Imagen.
Freire, P. (1997). Pedagogía del oprimido. Madrid: Siglo XXI.
Goffman, E. (2010). Estigma. La identidad deteriorada. Buenos Aires: Amorrortu.
Litvak, L. (2001) Musa libertaria. Arte, literatura y vida cultural del anarquismo español (1880-1913) (1ª Edición). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.
Martin -Barbero, J. (2003). De los medios a las mediaciones. Bogotá: Ed. Nomos.
Muñoz, M. (2009). Teatro y representatividad social. Ñaque, Revista teatro-expresión-educación, nº 60.
Muñoz, M., Cordero, N. (2017). “La creación colectiva teatral. Método de acción social y resistencia con el colectivo de personas sin hogar en Sevilla”.Revista de Estudios Políticos. Instituto de Estudios Políticos. Universidad de Antioquia, 50, pp.42-61.
Muñoz Bellerin, Manuel. (2018). La práctica cultural del teatro en el desarrollo de las capacidades creativas. Teatro Aplicado en contextos de estigmatización: estudio de caso con personas sin hogar. Anagnórisis. Revista de investigación teatral, no. 18, pp. 147-173
Musitu, G. y Buelga, S. (2004). En Musitu, G., Herrero., Cantera, L., Montenegro.(Eds.). Introducción a la psicología comunitaria. Desarrollo comunitario y potenciación. Barcelona: UOC.
 Nussbaum, M. (2012). Crear capacidades. Propuesta para el desarrollo humano. Barcelona: Paidós Ibérica.
 Saldaña, J. (2011). Ethnotheatre. Research from page to stage. California: Left Coast Press.
 Solomon, B.B. (1977). Black empowerment: social work in opressed communities. New York: Columbia University Press.
 Stanislavsky, K. (2003). El trabajo del actor sobre sí mismo en el proceso creador de la vivencia. Barcelona: Alba Editorial.
 Turner, V. (1982). From ritual to theatre. New York: PAJ Publications.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *