Desenvolupar aptituds de far

Desenvolupar aptituds de far

L’acompanyament en la malaltia des de la meva experiència. Un exemple de resiliència  

Fa temps que em sento com un far: segons Wikipedia “torre de senyalització lluminosa situada al litoral marítim, com a referència i avís costaner per a navegants. Estan coronats per un llum potent que serveix com a guia.” És la meva posició actual des que he passat a ser dependent, és curiós.

Vaig començar a desenvolupar “aptituds” de far amb 27 anys, quan va començar la malaltia i davant d’un dolor extrem vaig practicar mindfulness i vaig desenvolupar major creativitat, vaig aconseguir més pau en la meva vida, va millorar la meva orientació i es va potenciar el meu sentit de l’humor. Vaig aconseguir ser independent i em vaig sentir com una perla, un ésser resilient que es va perfilar i perfeccionar gràcies a l’espai de patiment i a la trobada amb les debilitats humanes i amb la necessitat de ser atès i acompanyat per una tercera persona.

Resiliència prové del llatí resilio que significa tornar enrere, “ressorgir”, terme que prové de l’enginyeria i designa la capacitat dels metalls de resistir un impacte i recuperar la seva estructura original. “La “capacitat de ser resilient”c aracteritza a aquelles persones que, tot i viure situacions d’alt risc, es desenvolupen psicològicament sans i reeixits” (Rutter, 1993).

En aquell moment no vaig necessitar cadira de rodes. Ara si. Amb 33 anys la malaltia avança i es va acabar el conduir, el passejar, el ballar, el treballar. I arriben els diagnòstics de diverses malalties rares, entre altres una leucodistrofia. I jo segueixo pensant en el meu ara immediat. I cada nit agraeixo tot allò bo del dia, valoro el que tinc i les capacitats i sentits que em permeten seguir gaudint de la vida i de les persones.

La malaltia i el fet de passar de la meva professió (sóc neuropsicòloga: acompanyar, avaluar i rehabilitar a persones grans amb deteriorament cognitiu) a ser jo la persona dependent, em va conduir a connectar encara més amb l’amor en la meva reincorporació a la feina. Els meus pacients eren el meu exemple i el meu far; em donaven força i aconseguien allunyar-me del dolor físic i de les cada vegada més accentuades limitacions del meu cos.

Ara arribo a un moment, després de 8 anys d’avanç de la malaltia, en què vaig amb la meva cadira de rodes amb una serenitat aclaparadora (encara que a l’inici vaig contenir llàgrimes, frustració i impotència). Hi he guanyat perquè gràcies a la cadira puc sortir en els moments més bons. Des de la meva posició més passiva em sento molt activa perquè tinc la capacitat d’analitzar els entorns i ajudar les persones que m’ajuden des de la meva pau actual. Vibro d’amor més que mai, potser per l’amor que sento per les persones que es mantenen al meu costat i que em fan sentir estimada i valuosa, malgrat actualment haver perdut molts rols.

Des del la meva cadira resolc conflictes, guio i penso que aporto equilibri i pau als qui m’acompanyen. Si bé no sempre que vull o que ells em necessiten, puc parlar o pensar amb claredat . Però em sento com la mar en calma il·luminada per aquest far que tot ho veu i controla, i dono gràcies per això, perquè m’ha allunyat del que és superflu, del que és material i de patir per nimietats. Gaudeixo i visc l’aquí i ara. És fàcil aïllar-se estant així i costa delegar i deixar-se ajudar, sobretot quan has estat una persona activa i servicial.

Quan el cos imposa uns ritmes aprens a demanar amb paciència, perquè en el món actual els “altres sans” viuen a la voràgine, en un ritme frenètic. En moltes ocasions et trobes sense poder anar al bany, amb la llum apagada hores, o no comprenen que no pots seguir converses al ritme d’abans o estar exposada a sorolls o estímuls com abans. I costa demanar ajuda o adaptació o canvi de conductes. C al fer-ho des de l’amor i l’humor, perquè es pateix quan estàs acompanyat però et sents sol, perquè “l’altre” realment no connecta amb la teva realitat.

També patim davant de persones molt estimades que no comparteixen temps amb tu, tot i que hem après a no enfadar-nos, però realment fa pena perquè el nostre ànim es potencia al seu costat de forma màgica i càrregues combustible per seguir.

Mantenir la meva bona imatge quan puc m’ajuda a sentir-me millor: cuidar la meva pell, els meus cabells, la meva olor … I el més important, ajuda als meus i així m’ho fan saber. És important que qui t’acompanyi estigui fort i et transmeti positivisme encara que també necessitem que acceptin els nostres dies de baixada i dols necessaris. I una cosa que m’ha servit és que al somriure per ells somric per mi. És cert allò de les vies de l’emoció aferents i la hipòtesi del feedback facial. El contagi emocional fins al cervell funciona en practicar el somriure i connectes amb aquestes emocions positives i rius al costat de les persones que t’acompanyen, segregues endorfines i sents menys dolor i major serenitat.

Un altre aprenentatge important és aprofitar cada moment bo i tractar de fer les tasques que puc fer ara, perquè demà no sé quins símptomes tindré. Quan has passat més d’un mes totalment dependent la por i la incertesa apareixen: Quan es repetirà aquesta situació? Després comproves que passa i tornes a la teva situació basal, dependent però no total. I agraeixes el poder sentir i que no et faci mal l’aire, l’aigua a la dutxa i poder escoltar música, menjar més normalment, sentir el sol… Sempre hi ha motius per agrair i per pensar que pots millorar!

Gràcies als meus suports, al meu fisioterapeuta i psicòleg, als meus gossos, als meus fars al cel i al cor i a les meves amigues i companyes de vida i malaltia. Que important és sentir-se acompanyat i que les persones que m’acompanyen tinguin els seus respirs, i jo comprovar que poden desconnectar de la meva malaltia i realitzar activitats que jo no puc actualment. Però la meva autoestima es reforça en comprovar que no deixen de fer per mi. De vegades pateixes per no poder acompanyar o seguir el ritme com en temps enrere, és un duel. Però ràpidament el confort i ritme que necessito s’imposen i agraeixo la qualitat de vida que he aconseguit tenir i el comptar amb el servei de teleasistencia, que m’ha ajudat molt a estar sola a casa i tranquil·la. Així és la vida, en constant adaptació i acceptació.

Un article de Mar Olmedo

 

REFERÈNCIES:

Article “An integrative review of sensory marketing: Engaging the senses to affect perception, judgment and behavior (Krishna, A. 2012)“.

“Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman.2011. Edit. Debate.

“Cómo superar el descontrol emocional”, Amelia Catalán Borja. Centro de Psicología Clínica y formativa. 2009.



  1. […] la situació vam desenvolupar aptituds de far, com diu la Mar Olmedo, i és que es va posar en marxa el nostre progrés emocional i la nostra […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *