L’ètica d’auxiliar la vida enfront la deficiència motora

L’ètica d’auxiliar la vida enfront la deficiència motora

 L’EMPODERAMENT DES DE L’EXPERIÈNCIA D’UN SER MOLT ESTIMAT. UN EXEMPLE DE RESILIÈNCIA. 

Això va d’auxiliar la vida i ho tinc clar. M’explico: he crescut en un entorn familiar on ha prevalgut sempre la resiliència, un entorn on ha hagut una deficiència motora que mai no ha estat el centre d’atenció sinó la millor eina per a educar-me.

Quan tenia encara cinc anys una de les persones a qui més estimo va arribar a casa després d’uns mesos convalescent, amb una pròtesi en una extremitat. A priori pensem tots ‘pobre’, ‘i ara què farà’, ‘l’ajudarem a vestir-se’, l’ajudarem a menjar’, ‘escriurem per ell’, ‘conduirem per ell’… tot per ell; tot evoca en ‘el cuidarem’. Però què li queda a una persona quan tot ho fem per ella, quan només cuidem? No hi ha dignitat, no hi ha respecte, no hi ha autonomía; hi ha falta d’ètica, hi ha l’autoestima i l’autoconcepte mermats, comença a aflorar la motxilla emocional.

En aquell moment donat vaig desenvolupar el que ara entenem per depressió, ansietat i trastorn del son, amb cinc anys; incloent-hi paràlisi del son amb tot el que comporta: deliris al·lucinatoris, por, taquicàrdia, etcètera. Com bé dic, era i és un ser estimat, en aquell moment doncs jo també vaig patir l’impacte postraumàtic.

L’auxili va d’entendre tota la integritat de la persona i va de mantenir-la i potenciar-la. Francament, he estat des dels 5 anys fins els 27 passant totalment per alt aquesta deficiència, perquè no ha estat el centre d’atenció ni ho serà mai. Per tant, penso fermament que totes les persones usuàries de pròtesis a les extremitats no són ‘’dependents’’ ni molt menys ‘’minusvàlides’’ perquè això va de deixar d’enfocar-nos en la deficiència i més en totes les habilitats preservades; perquè les persones no som deficiències, som identitats valuoses. Cal transformar la tensió de la motxilla en eines basades en bones pràctiques d’actuació, per a alleugerir-nos. I és que com diu Foucault citat per Eribon (2011), “la tension est presque démentielle’’ “la tensió és gairebé demencial”.

Amb la situació vam desenvolupar aptituds de far, com diu la Mar Olmedo, i és que es va posar en marxa el nostre progrés emocional i la nostra resiliència. Vam gestionar la nostra motxilla perquè dos altres sers estimats ens van auxiliar la vida empoderant-se i empoderant-nos. A partir d’aquí tot va ser progressivament més lleuger, la nostra vida va començar a ser lleugera i amb una maleta d’eines d’afrontament a les adversitats.

Ara tenim força per véncer obstacles i el valor d’entendre’ls com oportunitats. La persona estimada de qui parlo va patir un accident que va causar doncs la deficiència, va ser el motor de la resiliència i el pretext per a començar a treballar la reserva cognitiva.

Ens vam centrar en totes les habilitats preservades per a poder potenciar l’escriptura i la manipulació d’objectes tot i que no era esquerrà. Vam adaptar l’entorn adequadament per a evitar provocar una minusvalía – doncs aquesta existeix en sí quan l’entorn no s’adequa a les necessitats de la persona.

L’entorn social també ens va ajudar. I sobretot, el llenguatge intern. Tal com va explicar-nos l’Enric Bastardas (Comunicador) a les 13es Jornades Interdisciplinars de Residències de Gent Gran – taula rodona moderada per la Psicòloga Mireia López – és important parlar-nos bé, cuidar la nostra parla interna; perquè el nostre comportament hi està sotmès.

En definitiva, agraeixo profundament haver crescut en un entorn resilient doncs tal com exposen Gooding, Hurst, Johnson y Tarrier (2011) és important mantenir habilitats d’afrontament mitjançant la resiliència, enriquides de diferents processos psicològics que passen per l’educació.

Sobre el terme “Tècnic/a Auxiliar de Vida”

Un terme susceptible d’analitzar-se’n com a mínim la seva funció. Actualment poc tangible però evocador d’opinions.

Com bé va comentar el Fermín Mínguez a (Pedagog, Gerontòleg Social i Director de Projectes de Tunstall Televida) a les 13es Jornades – taula rodona moderada pel Quico Manyós “una professió cal que tingui una funció perquè el nom també fa la funció”; per tant, un terme com “auxiliar de vida’’ que podria fer referència a una professió ha de tenir primer una funció ben definida i sobretot consensuada professionalment i a nivell estatal.

Cita de Kundera inspirada en Nietzsche:

‘’Si l’éternel retour est le plus lourd fardeau, nos vies, sur cette toile de fond, peuvent apparaître dans toute notre splendide légèreté’’.

‘’Si l’etern retorn és la càrrega més pesada, les nostres vides sota aquest paradigma podrien aparèixer en total esplendor i lleugeresa’’.

Més informació a http://www.dignetik.com/serveis/formacio-especialitzada/espais-de-reflexio-etica/

Un article de Sandra Pàmies, Psicòloga i Gerontòloga Social (sandrapamies.com)

REFERÈNCIES:
Eribon (2011) Biografia de Michel Foucault. França: Editorial Flammarion.
Kundera (1984) L’insoutenable légèreté de l’être. França: Editorial Folio.
Lucet (2014) Un Modelo Innovador de respiro y apoyo al domicilio para pacientes con Alzheimer y sus cuidadores, Baluchon Alzheimer, Neurama Revista Electrónica de Psicogerontología, (1) 30-46.
Gooding, Hurst, Johnson & Tarrier (2011) Psychological resilience in young and older adults, International Journal of Geriatric Psychiatry, (27) 262 – 270.



  1. Moltes gràcies Dignetik!

  2. […] Sandra en L’ètica d’auxiliar la vida enfront la deficiència motora […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *