L’Operació triomf: Professionals de la proximitat

L’Operació triomf: Professionals de la proximitat

El 2001 va començar una aventura musical anomenada “Operación Triunfo”. Amb el lema “Al teu costat em sento segur”, començava una manera d’entendre i promoure carreres professionals de gran visibilitat mediàtica.

A l’altre extrem d’aquesta realitat, trobem uns professionals molt poc mediàtics, que treballen sense fer massa soroll, tenint cura de la gent gran, de persones amb diversitat funcional, de persones amb alta dependència… Aquests professionals s’enfronten cada dia a la seva tasca de donar suport i atendre persones que tenen molta vulnerabilitat, ja sigui social, emocional, física o de sentit vital.

Per a mi, aquests professionals, són la veritable OPERACIÓ TRIOMF, ja que són, amb la seva professionalitat i amb la seva atenció, el petit triomf diari de les persones a les que tenen cura, fent que se sentin segurs “Què faria sense vosaltres”.

Sovint se’ls ha dit, “jo no podria fer com tu, no podria rentar culs”. Res més lluny de la realitat, les/els auxiliars, els/les cuidadors, monitors… no renten només un cul, sinó que el que fan és tractar la persona, acompanyar-la en el que sent. El cul, l’aixella, els genitals, acaben sent anecdòtics, ja que el que pren valor és que, en rentar una persona sovint es converteixen en caçadors d’emocions (ja siguin d’agressivitat o d’agraïment: Somriures i llàgrimes).

Hem de ser conscients que en la vida de les persones ateses hi ha grans dosis de sofriment, de manca d’acceptació i d’agressivitat cap a la pròpia situació que els toca viure. No hem de pensar que estem doncs davant d’una professió, en la qual de fet de treballar amb persones, tot és idíl·lic. Molt lluny d’aquesta realitat; hem de ser conscients que cada dia ens enfrontem a la tristesa, a la solitud, a no comprendre perquès: – Si sabessis el que jo podia fer! – Com ens hem de veure! –  Aquests reptes ens demanen reinventar-nos cada dia per fer possible el repte de CUIDAR.

Però que necessitem per ser l’Operació triomf de les persones que atenem? Necessitem actituds que ens permetin apropar-nos a la persona, no només des del problema, no només des de la càrrega de treball, sinó també des dels seus preferències, des dels seus emocions, des del seu història de vida.

Quines serien aquestes actituds? Des de l’experiència d’haver treballat en l’àmbit de la gent gran, des de la base, crec fermament, que necessitem les actituds de la Presència, la de la Proximitat i la força de la comunicació assertiva.

Entenc la presència des de perspectives que no fan referència a la presència física, ja que ESTAR PRESENT en un lloc de vegades transmet una actitud absent, que no es tradueix en una presència creativa. La Presència hauria de ser entesa com a presència d’ànim, amb la dosi de gratuïtat que ens permet dir-li a la persona: Estic aquí amb tu – quan em necessitis em tindràs al teu costat.

L’actitud de presència transmet seguretat a la persona que cuidem, li generem confiança, li oferim oportunitats de viure millor, només pel fet que la persona sap que estem allà. Tot i així la persona, des de la seva vulnerabilitat, sovint mostra els sentiments amb una sinceritat evident, que ens porta a ser professionals que gestionem la felicitat i la infelicitat de les persones de qui tenim cura.

Una altra actitud és la proximitat. També com en el cas de la presència, la proximitat és una actitud que no comporta que la proximitat física sigui transformadora o empobridora. La Proximitat no és estar a prop físicament sinó generar en la persona que som persones properes a entendre les seves obsessions i les seves alegries. Hem de vetllar per ser propers en el sentiment, en el que les persones senten, buscant aquelles esquerdes a través de les quals puguem utilitzar la nostra capacitat de sintonitzar amb la vida de la persona que tenim davant, ja què a més de rentar el cul, a sovint li fabriquem somriures.

Presència i Proximitat es construeixen des de l’assertivitat. L’assertivitat és la capacitat personal d’expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera positiva, lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives. Parlar amb la mirada, mirar amb les mans, escoltar amb la paraula, tocar el més profund de la persona escoltant-(no només sentint-la) són eines que cada dia estan treballant els professionals que tenen cura de persones amb vulnerabilitat.

No hem de deixar de construir cada dia aquesta OPERACIÓ TRIUNFO de les persones de qui tenim cura. Hem de seguir fent-ho des de la professionalitat que ens porta a buscar els acords i l’harmonia de tenir cura de la vulnerabilitat. Al vostre costat em sento segur!

Un article de Quico Manyós per DIGNETIK



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *