Massa edat, insuficients relacions entre edats

Massa edat, insuficients relacions entre edats

Un article per al Dia Internacional de les Persones “d’Edat “

Confesso que no m’agrada la manera en què Nacions Unides denomina oficialment la celebració que cada any ens proposa per a l’1 d’octubre: Dia Internacional de les Persones d’Edat. Per ventura algú no té edat? Tan important és l’edat i la seva quantitat numèrica per comprendre a una persona? Com més hi penso menys em sembla que sigui així. L’edat només és un instrument, una unitat de mesura que tenim a l’abast per fer referència, de manera simplista, a alguna cosa veritablement important i complexa: la dimensió temporal de la vida humana. Som i ens movem en temps, però aquest no només entès en termes d’hores, dies i anys. De fet, crec que parlar d’envelliment no és fer altra cosa que al·ludir a aquesta dimensió temporal, que és tan sols una més de les moltes que donen forma a l’humà.

En el meu cas, aquesta fugida de l’èmfasi obsessiu en les edats cronològiques com accés privilegiat per conèixer-nos i conèixer a altres persones ha estat una de les raons que m’ha fet instal·lar-me en el camp intergeneracional com a espai d’experiència, de pensament i de pràctica. Si m’interessen les relacions intergeneracionals és perquè connecten temps -i no només edats- i perquè, tal i com jo les entenc, introdueixen la idea de dinàmica: ningú té tan sols una edat o pertany a una generació sinó que som multi-etaris i multi-generacionals. Les nostres edats i generacions canvien, no són categories fixes. Quantes vegades, immers en el joc amb un nen, m’he trasllat a la infància! Quantes vegades, en acompanyar una persona vella, a punt de morir, sento que jo mateix m’estic fent molt gran!

El tema de les relacions intergeneracionals sembla estar cada dia més present. Molta gent pensa que la causa està principalment en els canvis demogràfics. Jo no ho veig així. Per mi, l’interès al voltant de la intergeneracionalitat té més a veure amb l’empobriment de la nostra dimensió relacional – tan fonamental com la temporal. Deia el professor Raimon Panikkar que les persones som nusos en una xarxa de relacions. Hi estic d’acord. No obstant això, mirant al meu voltant veig que hem deixat en un segon pla la cura de les nostres relacions: hi ha molta gent connectada entre si però no estic tan segur que aquestes interaccions hagin crescut al mateix ritme que les relacions. Vegem unes senzilles dades que vénen al cas d’aquesta reflexió.

L’any 2018, el Centre d’Investigacions Sociològiques va preguntar a una mostra de persones a partir de 18 anys, residents a Espanya, si tenien relació amb persones menors de 35 anys i amb persones majors de 65, distingint si aquestes persones eren o no parents. El 38% de les persones amb més de 65 anys que van respondre van dir que teniem relació amb menors de 35 anys amb els que no convisquessin i que no fossin els seus familiars; un 35% dels joves enquestats d’entre 18 i 24 anys van reconèixer tenir relació amb persones més grans de 65 anys que no fossin parents. En canvi, aquests dos percentatges remuntaven fins al 87% i el 85%, respectivament, quan es passava a parlar de relacions amb familiars.

Sense entrar al fons de la qüestió de què era el que les persones enquestades entenien exactament com “tenir relacions amb una altra persona”, aquestes xifres apunten tímidament dues conclusions. D’una banda, que les relacions entre aquests grups d’edat succeeixen, sobretot, dins de les famílies; de l’altra, que la nostra societat té molt, molt a fer encara de cara a establir llaços entre persones joves i grans: si tenim en compte que no sempre disposem de la possibilitat de comptar amb parents d’edats distants, semblaria recomanable tractar d’impulsar les relacions intergeneracionals allà on vivim, amb les persones amb les que ens creuem en el dia a dia.

Treballar en favor de més i, sobretot, de millors relacions entre generacions no és un assumpte d’envelliment sinó de supervivència, de cultura d’espècie. O som relacionals o no som. I en entorns en els que la coexistència de persones d’edats molt diferents creix – és clar, si no procedim a segregar aquestes persones en virtut del seu edat -, establir relacions amb altres generacions més enllà de les familiars apareix de manera creixent com una possibilitat de cara a alguna cosa en el que literalment ens juguem la vida: comptar amb una adequada xarxa de relacions socials pot augmentar en un 50% les nostres possibilitats de supervivència, en comparació amb els que no disposen de tal xarxa.

L’assumpte és tan rellevant que la Universitat de Granada i Macrosad -cooperativa andalusa d’educació, cures i atenció a persones, que compta amb escoles infantils, centres d’atenció infantil primerenca, centres per a gent gran i d’ajuda a domicili- han acordat crear la Càtedra Macrosad d’Estudis Intergeneracionals. Amb quina finalitat? Contribuir a facilitar i millorar les relacions entre diferents generacions com a mitjà per impulsar el benestar i el progrés socieconòmic de persones i comunitats, amb especial atenció als grups generacionals que necessiten més recolzament.

Quan celebrem cada un dels nostres aniversari estem enfortint la consideració de l’edat cronològica com a senyal de la nostra identitat. Què tal si passem a posar més atenció, no a les edats de les persones sinó en les relacions que mantenim amb elles al llarg del temps, tinguin l’edat que tinguin i pertanyin a la generació que pertanyin? A aquesta celebració sí que m’hi apunto.

Un article del Dr. Mariano Sánchez, Departament de Sociologia de la Universidad de Granada



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *