Metàfores de la vida quotidiana

Metàfores de la vida quotidiana

El Llenguatge que modela les nostres relacions humanes i empresarials 

Rellegint alguns llibres de semiòtica que han construït part del meu coneixement, he retrobat una petita joia de la lingüística que em fa present com des del llenguatge acabem donant forma a la realitat, fins i tot malmetent-la, creant noves realitats “falses noticies”, “fakes”, així com construint relats ben argumentats que no responen a la realitat objectiva d’allò que passa.

De Ediciones Catedra, el llibre “Metàfores de la vida quotidiana”, escrit George Lakoff i Mark Johnson, lingüista i filòsof respectivament, ens donen a conèixer que la metàfora no és solament una figura literària, retòrica que s’usa en el magnífic art d’escriure, sinó que també es una manera d’estructurar la construcció social. El llenguatge quotidià que utilitzem afecta a la manera en què percebem, pensem i actuem. Les metàfores impregnen la nostra llengua fins al moll de l’os i, sovint estan construint subliminalment la nostra manera de construir la societat.

Lakoff i Johnson, ens fan ben visible com en la nostra cultura, la metàfora LA DISCUSSIÓ ÉS UNA GUERRA és molt poderosa. “Ens atrinxerem en les nostres posicions”, “ataquem els punts febles del contrari”, “destruïm els seus arguments” fins a sortir “vencedors”. La discussió és una guerra, és una metàfora arrelada en la nostra cultura occidental que està latent en la construcció de las relacions de cada dia. Ataquem problemes, abordem situacions, ens defensem.

Darrerament, fins i tot, s’està vanalitzant el concepte de la violència arrelada als micromasclismes, quan la paraula agressió o violació, perden sentit posades en un mar d’arguments, jurídics o no, que en segons quines expressions perden sentit, valor, fins i tot arribant a justificar-les sense criteri.

En la nostra societat la discussió es una guerra, és la metàfora vigent ja que veiem com aquesta lluita pel poder acaba fent un ús poc responsable del llenguatge. Ens porta a la fàcil vanalització de sentiments com poden ser l’odi (delictes d’odi) o del dolor (dolor evident en persones sense terra que omplen camps de refugiats i mars de desesperació).

El llenguatge ho aguanta tot, fins i tot permet construir i donar forma mentides coherents argumentades que tenen el perill de convertir-se en “veritats construïdes” si no som capaços de aplicar-hi sentit crític (una obra de teatre, l’art d’escriure, que és sinó una mentida coherent, argumentada i creïble).

Però l’important és que no ens limitem a parlar de la discussió com si fos una guerra, sinó que veiem a l’altra part com un contrincant, ens defensem, agredim, abordem, ataquem, fen front a les amenaces. Creem un imaginari que ens porta a construir fins i tot les relacions socials:

  1. Parlem de NOSALTRES i els ALTRES (llegiu els discursos sobre integració de les persones immigrants al parlament).
  2. Parlem de PERSONES AMB DISCAPACITAT (quan son persones amb capacitats diferents) i fins fa ben poc parlàvem de “minusvàlids (menys vàlids). En aquestes situacions els “NORMALS” imposem el que és normal i el que no ho és generant situacions de normalitats dominants (persona sana) i normalitats dominades. El que sigui normal que tiri la primera pedra!!!!!

Lakoff i Johnson, es pregunten com es viuria la discussió en una cultura en què la metàfora fos LA DISCUSSIÓ ES UNA DANSA en què haguéssim d’acompassar arguments, harmonitzar respostes, ritmar cadències, … on el cos parla, expressa i on per compassar cal donar valor al llenguatge de l’ESCOLTA ACTIVA.

Si la metàfora vigent fos “la discussió és una dansa”, potser no parlaríem tant d’intervenció i més d’acompanyament, menys d’abordar i més d’harmonitzar. Potser  el valor de la sinèrgia, del fet de sintonitzar i sincronitzar arguments ens facilitaria el consens. El nostre repte és el de construir un llenguatge responsable que ens permeti donar més valor a les capacitats que a la manca de les mateixes, que ens permeti gaudir de les dissonàncies per composar la dansa de l’entesa que només es pot construir des d’actituds de diàleg i cooperació.

Un altre dia parlarem de les metàfores orientacionals: “Ser la ma dreta o un zero a l’esquerra” o “estar en el cim o la base”. De moment potser que comencem el ball!

Un article de Quico Manyós per al blog Dignetik.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *