Persones amb capacitats diferents

Persones amb capacitats diferents

Fa tres anys vaig impartir un conferència sobre diversitat funcional o persones amb discapacitat, o com vulgueu anomenar-los. A la sala hi havia unes 500 persones expectants sobre el tema de com treballar la planificació centrada en la persona en l’àmbit de la dependència.

Vaig començar el debat fent quatre preguntes a la sala:

  1. La primera va ser la de demanar a les persones assistents, que tots aquells que NO tenien una situació de discapacitat viscuda s’aixequessin: unes 400 persones es van posar dempeus.
  2. Una segona observació que els vaig fer als que estaven drets, va ser que si portaven ulleres o lentilles s’asseguessin; aquesta qüestió va provocar que de les 400 persones que encara estaven a peu dret, en quedessin menys d’un centenar.
  3. Una tercera qüestió va ser la de demanar que els que havien viscut alguna situació de dificultat en la seva vida diària (haver-se trencat alguna cama, un braç, lumbàlgi … o per manca de percepció auditiva en grans espais) que també s’asseguessin: només quedaven 20 persones
  4. Una darrera pregunta va anar dirigida a demanar que s’asseguessin els que haguessin viscut alguna situació de barreres arquitectòniques, escales sense rampes, carrers plens d’obstacles a les voreres, voreres estretes quan havien d’acompanyar algú: només van quedar dues persones.

A aquestes dues persones les vaig felicitar per la seva salut i els hi vaig desitjar que tinguessin la sort de viure alguna situació de dependència, discapacitat, diversitat funcional, o com preferim dir-li, ja que viure les capacitats mantingudes, és sempre una experiència que enriqueix la vida personal i que ens fa afrontar reptes diaris.

Explico aquesta anècdota perquè cal fer evident que el concepte discapacitat, marca i ha marcat la imatge empobridora d’una societat que utilitza llenguatges que encara tendeixen a la discriminació.

L’any 2005 el Sr. Rodriguez Zapatero declarava “No podemos permitir que en el año 2005 nuestra Constitución defina a las personas con discapacidad como disminuidos”, advirtió el presidente del Gobierno, quien abogó por “enterrar cualquier tipo de discriminación”

El terme disminuït o minusvàlid (menys vàlid) havia desaparegut de la Constitució. Per fi els “discapacitats” eren considerats com a PERSONES de forma oficial. Tot i així, igual com els termes minusvàlid – deficient – disminuït – subnormal – etc. la paraula discapacitat seguia donant més valor a la manca de capacitats personals que no a les capacitats mantingudes.

A la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (2001) i a la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (2006), se’ns defineix el concepte discapacitat com el “resultat de la interacció entre una pèrdua o un dèficit en el funcionament d’una estructura corporal o una funció corporal d’una persona i les barreres de l’entorn, que suposa una limitació en l’activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions amb tots els ciutadans”. Aquesta perspectiva ens situa l’entorn com un aspecte clau en la vivència de les dificultats funcionals en la vida diària de les persones.

Dignetik discapacidad

Potser hem d’escoltar el què les pròpies persones amb capacitats diferents diem de com volem ser tractades i anomenades? 

Diversitat funcional o discapacitat?

 Les paraules canvien a mesura que canvia la realitat, canviar una paraula no fa canviar la realitat, els canvis en les paraules responen a canvis de mentalitat, de perspectiva, de manera de percebre la realitat, transformant-la.

El debat social ha proposat que el concepte de diversitat funcional substitueixi el terme discapacitat. No tothom hi està d’acord, però aquest fet ens porta a plantejar-nos algunes reflexions. La diversitat funcional, lingüísticament parlant, vol dir funcionar de manera diversa. Vist així les persones som diverses en tot, aspecte físic, com ens movem, forma de pensar, en la manera d’expressar-nos.

Les persones amb diversitat funcional, som tots, la diversitat és inherent a l’ésser humà. Aquestes consideracions em fan qüestionar-me que, si tots tenim capacitats diferents, i vivim en entorns de vida.

  1. Pot ser que la discapacitat la provoqui l’entorn?
  2. Si l’entorn fos diferent, la pèrdua o el dèficit de capacitats funcionals per causa física o intel.lectual no seria considerada com discapacitat?
  3. Cal canviar l’entorn perquè no causi tanta discapacitat?

Ens hem de plantejar si hem desenvolupar una construcció teòrica sobre els termes com el de la discapacitat, la diversitat funcional o com vulguem dir-ho (fins ara l’hem construïda des de les persones que ens creiem que vivim en la “normalitat” entesa com el que seria desitjable per tothom des de la plenitud de totes les capacitats), o si hem de desenvolupar entorns que permetin viure les capacitats personals per participar plenament en la comunitat

Crec que normalitat no existeix.El que sigui TOTALMENT NORMAL que s’aixequi de la cadira. La normalitat és com qualsevol llengua normativa, ningú la parla plenament amb correcció total.

Potser hem construït una normalitat dominant(la capacitat funcional plena) i unes normalitats dominades (la DIScapacitat pròpia de cada situació)?

Ens cal donar valor a les capacitats mantingudes per les persones i ja trobarem el nom adequats Que no ens passi com a la vinyeta on veiem que tenim el perill de caure en definir la problemàtica oblidant-nos de la persona.

Un article de Quico Manyós, director de continguts de Dignetik



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *