El plaer d’aprendre i construir – 2

El plaer d’aprendre i construir – 2

Aprendre a desaprendre i reaprendre 

El procés vital de cada persona és un recorregut d’aprenentatges que es van adquirint per a poder viure segons les necessitats i possibilitats que ens ofereix l’entorn. Els aprenentatges estan relacionats amb l’ús que fem d’allò que aprenem per viure, per relacionar-nos amb els altres o simplement per gaudir i sentir plaer de ser entesos en alguna matèria. Tot plegat ens permet formar-nos (donar-forma a la nostra personalitat) i construir-nos des de les habilitats que ens serveixen per viure, per relacionar-nos, per estimar, per gaudir, però també per a causar dany, per aprendre de l’entorn, la cultura, etc.

Com aprenem?

El nostre cervell és un òrgan complex que realitza moltes funcions. Per causa d’aquesta complexitat, es necessita un ordre per funcionar correctament. Tenim diverses àrees concretes per fer tasques determinades: mirar, escoltar, moure’s, parlar, tocar… Aquestes àrees no estan desenvolupades en néixer, sinó que es desenvolupen durant tota la vida, des de la consciència.

Primerament aprenem quasi des de l’instint, ja que els aprenentatges funcionals que desenvolupem són els que ens permeten viure el dia a dia. Només néixer aprenem instintivament a menjar, a plorar (demanar ajuda des de la vulnerabilitat), de fet ens hi va la vida. Son aprenentatges innats alhora que funcionals. En els primers mesos de vida i en els primers anys aprenem a relacionar-nos a identificar els pares, a menjar més sòlid, a caminar, a vestir-nos, a controlar esfínters, gairebé de forma automàtica. En aquesta edat tan primerenca fem un dels millors aprenentatges que és el d’aprendre a meravellar-nos per tot. Cada descobriment és una sorpresa.

En una etapa següent som capaços de fer aprenentatges acadèmics. La formació a l’escola ens permet desenvolupar els aprenentatges cognitius que sovint utilitzem en la vida diària, encara que molts cops no en som conscients. Aprenem àlgebra, metàfores, aprenem què és un anacolut (figura literària poètica de manca de concordança), calculem trigonometria, variacions permutacions, història, etc. Del que no som conscient és que a la nostra vida diària nosaltres anem trigonometrant pel carrer, fem anacoluts quasi cada dia o estem algebraïtzant de forma continuada.

La vida és una corrua d’aprenentatges que es van sumant en la construcció vital del nostre dia a dia. Aprenem oficis, llegim, aprenem aficions que ens motiven, ens especialitzem de forma conscient en allò que ens motiva i que, segurament per que ho hem elegit, acaba formant part del nostre projecte vital: aprenem una professió, art, música, esport…

En tot el procés vital estem desenvolupant també aprenentatges emocionals, vitals. Sovint recordem més aquella situació emocional viscuda amb dolor, que ens dona experiència de com abordar-ne una altra de similar, que l’àlgebra o les declinacions llatines o gregues, que potser vam estudiar quan érem joves. Els aprenentatges emocionals són clau en el nostre procés de construcció personal. De fet, ens convertim en experts. Un expert no és altra cosa que un que es perd. L’experiència d’haver-se perdut en una problemàtica i sortir-se’n és l’experiència de l’expertesa.

Però, en el procés d’aprenentatge es dóna la realitat que ens alguns moments no utilitzem coneixements adquirits, bé perquè ja no ens son útils, bé perquè perdem capacitats amb el procés de fer-nos grans (fer-nos encara, al cap i a la fi).

És en aquest moment en què la nostra vida és com un globus aerostàtic. Hem deixar anar el llastre dels aprenentatges que anem perdent. La importància de saber acceptar que hi ha aprenentatges que hem de desaprendre es converteix en un aspecte de vital importància. Som persones en adaptació constant i igual com podem aprendre tecnològicament hem d’aprendre a acceptar que hi ha coses que ja no podrem fer. Aprendre a desaprendre acaba sent una eina de resiliència personal que ens demana l’esforç constant d’aprendre el fet d’acceptar la pèrdua de capacitats físiques per tal de celebrar el creixement dels aprenentatges de l’acceptació dels límits que ens van apareixent. Al cap i ala fi, aprendre a desaprendre ens demana reaprendre, aprendre les coses d’una altra manera, des del valor d’un procés vital que anem construint des de la identitat personal.

Citant a Antoni Gener a l’Ara “Aprendre a desaprendre és una mena de ‘reset’, terapèutic i vertiginós alhora, que implica fer aprenentatges des de la humilitat, espolsant prejudicis i falses seguretats per cercar noves crosses. Aprendre com un acte d’humilitat i creixement vital que ens permet gaudir de processos de felicitat.”

Enlairem el nostre Globus des dels aprenentatges i siguem prou humils per deixar anar el llastre dels aprenentatges que ens constrenyin.

Un article de Quico Manyós



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *