El plaer d’aprendre i construir – 3

El plaer d’aprendre i construir – 3

Aprendre a dependre dels altres 

En un curs de preparació per a la jubilació, la Sra. Dolors, de 82 anys, persona que mai ha treballat oficialment i que per tant no es jubilarà, però que venia el curs per aprendre a envellir, ens va donar una lliçó de vida. En una activitat de foto paraula, en què les persones havien d’escollir una fotografia i explicar perquè l’havia escollida, ens va dir com, a la seva edat, encara és capaç d’aprendre que necessitem dels altres per funcionar en la vida de cada dia.

La Sra. Dolors, que amb 82 anys encara guardava llençols per quan fos gran, ens va dir que havia escollit una fotografia d’un vaixell, dient-nos que ella ara es veia com un grumet.

Ens deia “jo de jove vaig ser la grumet de casa meva, la meva mare era la capitana de casa, ella es cuidava de tot i jo l’ajudava en tot el que ella m’ensenyava. Més endavant quan em vaig casar, vaig ser jo la capitana de casa, ara que m’estic fent gran, he après que moltes de les coses que feia, no les puc fer, he anat perdent capacitats i hi ha coses que no les recordo del tot. He hagut d’aprendre a dependre dels meus fills i de meva jove, ara ella és la capitana i jo torno a ser el grumet”.

La Sra. Dolors ens regala un exemple de vida sobre un dels aprenentatges més difícils de fer, alhora que potser dels més importants: aprendre a dependre dels altres.

Sovint sentim que hi ha persones que consideren que tenen molt de mèrit perquè s’han construït a si mateixes “Sóc molt bo jo, m’he fet a mi mateix”. No hi ha afirmació més lluny de la realitat que aquesta. Ningú es construeix a si mateix des de l’autosuficiència. Tots estem fets de les relacions de dependència dels altres. Aprendre a dependre dels altres és fer conscient i donar valor a totes aquelles coses i situacions en què depenem d’ells. Els altres ens construeixen contínuament com a persona; sempre podem aprendre de les seves experiències, dels seus modes de viure i d’actuar, de les seves reflexions, etc.

Cal que, amb cada persona, siguem capaços de preguntar-nos: Què aprenc de tu cada dia?

 

Autonomia, autarquia social i interdependència

Només podem ser persones autònomes si som conscients de la interdependència que tenim amb els altres. La nostra vida va sorgir de la decisió dels nostres pares, ells ENS VAN FER, ens hem anat forjant des de les relacions amb les altres persones, els amics de la infància i l’adolescència, les relacions amoroses, estudis i treball, la xarxa social d’amistats. Tots aquests són moments que configuren el nostre itinerari vital en què moltes persones ens han construït. L’autonomia només és possible si som conscients que per viure necessitem dels altres, que ens construïm des de la relació. Aquesta relació és la que configura la nostra identitat personal alhora que el sentiment socialitzador i de pertinença.

Si neguéssim la influència dels altres en la nostra construcció personal estaríem concorrent en una falsa autarquia social que ens fa plantejar que les persones que s’han fet a si mateixes poden viure autàrquicament (el deliri de l’autosuficiència), sense reconèixer ni donar valor a tot el que altres persones han fet per elles. Podríem dir que són persones que estan incompletes, ja que no són conscients dels aprenentatges que han fet dels altres. Són persones que estan a MIG FER. De fet, tots estem en construcció, de manera que encara podem seguir fent-nos.

Cal construir des de la consciència de reconèixer tot el que els altres ens regalen, que no és altra cosa que fer conscient que hem d’aprendre a dependre dels altres des de la interdependència positiva.

La interdependència positiva es tradueix en l’aprenentatge que fem de les diferents persones de la nostra xarxa social. Aquests aprenentatges depenen del valor i la consciència que donem a les accions que fem cada un. Així aprenem quan som conscients que els nostres aprenentatges depenen de l’experiència i els aprenentatges dels altres i, al mateix temps, que l’aprenentatge dels altres depèn dels nostres aprenentatges propis, que som capaços de compartir des de les relacions de confiança.

Aprendre a dependre és necessari per viure amb qualitat. És un esforç que hem de desenvolupar al llarg de tota la vida i en diverses situacions: el nen i l’adolescent depenen dels seus pares per construir-se; la persona amb discapacitat depèn d’altres persones, alhora que també aporta els seus aprenentatges i ofereix altres; quan ens fem grans, podem aprendre el que la Sra. Dolors ens regala; en el món laboral depenem del treball en equip no esquarterat en territoris professionals, sinó complementari; en el nostre dia a dia depenem de moltes altres professions i persones (forners, electricistes, mestres, escriptors…)

La interdependència, l’aprendre a dependre dels altres, és el que ens permet construir una vida més  digne i feliç.

Un article de Quico Manyós



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *