Temps al temps. La gestió de la solitud

Temps al temps. La gestió de la solitud

El temps i la seva gestió suposa un dels grans reptes de qualsevol organització, no importa al que es dediqui o  quin sigui el seu objectiu. Quan es tracta de tenir cura de persones, aquest repte és encara més gran. Cada minut que aconseguim millorant la nostra eficiència esdevé un minut més que podem dedicar a millorar el tracte a la persona, a acompanyar-la millor.

La manca de temps és una de les raons que, més comunament, s’esgrimeix com a dificultat per implementar millores en termes d’ACP, bones pràctiques, innovació en el dia a dia. I això només podrem solucionar-ho obtenint-lo a través de millorar la nostra eficiència.

En la recerca de l’eficiència el temps torna a tenir un paper cabdal. Per obtenir temps n’hem d’invertir. Tot el temps que dediquem a conèixer la nostra organització, reconèixer-nos entre els diferents professionals, entendre que la interdependència repercuteix en una millora de la feina de cada un, i per tant, de la feina de l’equip, repercutirà en un benefici; temps per dedicar a les persones a les que tenim cura i gràcies a la implementació de les imprescindibles bones pràctiques en el nostre dia a dia, en una millora de la nostra atenció i en la qualitat de vida de les persones.

D’aquesta manera hem d’entendre que el temps dedicat a millorar la nostra estructura no ha de ser quantificat com a temps perdut, sinó com el necessari temps de reflexió, autoconeixement i reconeixement. Un bon símil seria el temps mort que l’entrenador utilitza per millorar el rendiment de l’equip en el temps de joc mitjançant l’intercanvi d’informació i la creació o recuperació de sinergies entre els diferents elements de l’equip.

L’eficiència és possiblement un dels principals objectius comuns per a tots els professionals d’una organització i requereix que li dediquem temps necessari i reflexió perquè es converteixi en un més dels detalls reconeixibles del nostre compromís ètic amb les persones que estan a nostre càrrec.

Aportem doncs algunes reflexions sobre el temps que ens poden ser útils en la comesa de potenciar la gestió del temps com a eina eficaç, tant en l’atenció, com en la gestió emocional del mateix per part de les persones a les que acompanyem.

 

Sovint les persones que estan en institucions tenen molt de temps. Temps per pensar, per entristir o alegrar-se, per viure situacions de gran intensitat o viure temps d’espera. Saber valorar com utilitzen el temps ens permet afrontar un dels grans problemes quotidians: la solitud. Sovint hem de gestionar l’avorriment i la solitud que es desprèn de viure el temps buit. Buit de relacions i de vincles, ple de significats personals importants per a la persona que, en no poder compartir-los amb altres persones, es transformen en “buidor”.

Com podem resignificar el temps per combatre la solitud i així guanyar temps de vida? Podem desenvolupar estratègies que ens permetin guanyar temps de suport davant la solitud: “La solitud és una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin”. Bermejo, 2005

 

Així podem plantejar-nos algunes formes que ens permeten abordar les relacions des de la proximitat:

DONAR TEMPS: Donar temps ho podem fer des de la generositat de respectar el ritme de l’altra persona. Sovint tenim moltes tasques i gestionem el temps de la persona sense respectar les seves cadències i ritmes que de vegades ens porten a PERDRE TEMPS.

PERDRE TEMPS: Perdem temps quan no ens centrem en l’altra persona i l’escoltem, quan no li dediquem el seu moment de temps de forma amable i amb escolta activa. Perdre temps és la conseqüència de no escoltar o de no centrar-se en la persona, ja que la seva resposta serà la demanda constant d’atenció.

GUANYAR TEMPS: Guanyar temps ens porta a vegades a substituir a l’altre, a ocupar el seu espai i fer les coses per l’altra persona. Aquesta és una perspectiva errònia de guanyar temps, ja que podem guanyar temps en el moment, però perdem temps en la continuïtat, ja que en fer-nos càrrec de tot, estarem molt més ocupats en la seva atenció que si empoderem  a la persona

El temps és una cosa flexible, relatiu que ens permet modular les relacions i acompanyar amb art vital en el nostre treball diari i quotidià. TEMPS AL TEMPS!

Un article de Joaquim Hernàndez (Fisioterapeuta i formador) i Quico Manyós (director de continguts de Dignetik)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *