Tenir tacte amb el tacte

Tenir tacte amb el tacte

L’escriptor John Berger ja ho deia “El tacte és una manera de ficar-se cadascú en l’espai de l’altre”. Això els cuidadors de persones en situacions de fragilitat o dependència ho saben bé. Depèn de com toquem a l’altre transferim una sèrie d’informació i dades que fan que es relaxi o bé es posi rígid.

Cuidar als demés, amb la proximitat que ho fan els familiars o les gerocultores d’una residència, és molt complicat i comporta una gran responsabilitat. Qui cuida entra en la intimitat de qui és cuidat constantment; a cada canvi de posició corporal, a cada higiene, a cada interacció… Són les mans, les cames de l’altre. I també poden ser les seves emocions.

El contacte és un gran transmissor d’emocions. Tant per qui fa l’acció com per qui la rep. De fet, ho tenim més que integrat en el nostre inconscient: quan ens donem un cop que fa mal, de seguida portem la mà al lloc per calmar el dolor. La nostra mà no cura però l’escalf de la mà ens dona la sensació de millora del dolor. El tacte té tant de poder que podem fer que una persona es calmi o, ben bé al contrari, es posi en acció.

El tacte és el darrer sentit del cos que es perd, tot just abans de morir. Veieu quin poder tenim a les mans? Poder donar calma abans de fer el pas definitiu de la vida. Per tant, els cuidadors cal que tinguin tacte amb el seu tacte, i això ho han de fer cuidant-se a sí mateixos. Cuidant el seu cos, la seva ment i la seva xarxa social. Cal promoure tot allò que faci que el nostre tacte estigui en les millors condicions possibles. Per això, cal treballar el cos i les emocions.

Una bona condició física amb uns musculs actius, resistents i elàstics, ens donaran el control de les nostres extremitats per tal de poder fer una carícia, un contacte, amb la intensitat correcta i adequada. Tenir una xarxa social que ens aculli, que ens escolti, que ens reconegui, que ens faci sentir emocionalment estables li donarà la forma, el matís amorós i de cura a la intensitat del tacte que el nostre cos vol donar i la nostra ànima transmetre.

Tinguem present que mitjançant el tacte, el com toquem a l’altre, li estem transmetent molta informació, però també la rebem. També “escoltem” per les nostres mans, i podem interpretar com està l’altre persona. Per poder “escoltar” bé amb les mans, és del tot imprescindible que el nostre cos i la nostra ànima estiguin preparades, llestes, atentes i segures de si mateixes. I això sense cuidar-se un mateix no es possible.

Deia el filósof i escriptor francés Denis Diderot que “de tots els sentits, el tacte és el més profund”. No oblidem aquesta profunditat, que traspassa la pell i arriba a l’emoció. Cuidem amb tacte el nostre tacte per cuidar millor als demés.

Un article de Gabriel Liesa per a Dignetik



  1. Joaquim Hernández Says: febrer 14, 2019 at 5:13 pm

    Hola Gabriel.
    No puc estar més d’acord amb el teu article i sobretot amb la necesitat del mateix.
    El tacte és una eïna tant potent que esdevé imposible entendre la nostra atenció sense ell. Quan hi pensem en a quanta gent toquem qualsevol professional de residència ( i encara més les gerocultores) tant temps i de manera tan intensa com toquem als nostres residents, el nombre és tant petit que es redueix a l’entorn més proper i estimat. El mateix passa si fem la pregunta al revés, a qui permetem que entri al nostre espai íntim per que ens toqui, tant com ho fan els nostres residents?
    Per aquesta raó em sembla especialment encertat l’esment que fas a l’intercanvi bidireccional d’informació i com haurem d’estar preparats per a gestionar-ho.
    La quantitat d’informació, el saber que tocar, quan i com demanar permisos, moltes vegades sobrant les paraules, es una necessitat que tots hauriem de ser capaços de dominar quan ens hi dediquem a la maravellosa professió de cuidar.
    Com dius, tenir una ma que acompanyi fins el darrer moment és un poder que tenim i que comporta una enorme responsabilitat afegida per la que necessitem estar preparats. fa no gaire una bona amiga que acompanyava a la seva mare en els seus darrers dies de vida em deia que necessitava tocarla. Li vaig explicar que es el darrer que perdria la seva mare abans de marxar. Ella no només ho va entendre, sino que va sentir la pau que va donar a les dues aquell conTACTE fins el darrer moment.
    No es casualitat que conTACTE s’escrigui així.
    Gràcies pel teu article Gabriel!

    • Gabriel Liesa Says: febrer 15, 2019 at 2:21 pm

      Mil gràcies Joaquin pel teu comentari!! M’emociona el viscut per la teva amiga. UNa abraçada des de tot el meu cor i el meu tacte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *