Treball social i teatre social (part 1)

Treball social i teatre social (part 1)

Aproximació des de la pràctica cultural de l’art

Introducció

La pràctica cultural del teatre permet l’exercici d’alguns dels principals continguts teòrics- metodològics proposats en les ciències socials i, de manera més concreta, en la intervenció social. El treball social i el teatre són construccions socioculturals històriques que han jugat rols i finalitats diversos depenent de cada context i època. En ambdós la comunicació vertebra la producció d’una pràctica que pot formar part de finalitats diferents. El teatre a través de la transmissió d’un missatge dirigit a un públic. El treball social per mitjà del llenguatge (Matus, 2016) en una comunicació a través de les interaccions. En el moment actual el treball social necessita d’una praxi que possibiliti noves estratègies. Per això, es fa necessari ampliar el coneixement de les realitats socioculturals on actuem. I això passa per incloure sabers i experiències de persones i col·lectius on el treball social, en les seves diferents modalitats, està present. De manera especial, el teatre pot conferir al treball social aquestes aportacions.

Antecedents

Els diferents contactes entre les ciències socials i les arts han estat presents des de finals del segle XIX. Sent diversos els motius d’aquest acostament, em centraré en un, de caràcter específic, que és de singular importància per a la nostra anàlisi. Em refereixo a l’ésser humà com a objecte central d’estudi i representació en les seves complexes i variables dimensions. Tant l’art teatral, i de manera concreta l’art teatral modern, com les ciències socials han compartit un interès comú per conèixer, comprendre i explicar aquestes complexitats. D’entre les arts, algunes disciplines de les ciències socials van buscar en el teatre un espai de reproducció i representació de les seves idees i hipòtesis i, amb això, un exemple de validació dels estudis realitzats científicament. L’art teatral, per la seva banda, ha buscat en les ciències socials nous significats amb els quals interpretar a subjectes i societats canviants que, a partir de la revolució industrial, van adquirir major heterogeneïtat. D’altra banda, la dimensió cultural va anar entrant en aquestes interrelacions des de diferents plans. Un exemple va ser la notable influència que la cultura, així com la seva significació en l’àmbit del popular i l’estat, va tenir per a moviments com la il·lustració i el romanticisme des de finals del segle XVIII fins a principis del segle XX. (Martín- Barbero, 2003 ).

Al llarg del segle XX es produirà una cooperació entre els dos camps els resultats ja són coneguts. Alguns exemples, a partir de les iniciatives d’una o altra àrea, són els següents: des de les ciències, podem citar el psicodrama (Moreno, 1914), lamicrosociología i elsituacionalismo metodològic (Goffman 1956), l’antropologia de la performance (Turner, 1986 ); per la seva banda, el teatre modern va trobar en les ciències socials importants troballes que van causar un profund canvi en la producció teòrica i pràctica d’aquest art: del teatre sociológicode Bertolt Brecht al teatre antropològic d’Eugenio Barba, de la creació de la pedagogia teatral a Konstantin Stanislavsky (amb clara influència de la psicologia) al teatre de l’oprimit d’Augusto Boal (al seu torn amb influències de Paulo Freire). En el cas específic del treball social modern, les arts (i entre aquestes el teatre) va tenir una especial significació en les activitats de The Hull House de Jane Addams (2004). L’afinitat de l’autora nord-americana amb l’interaccionisme simbòlic el va fer considerar el teatre, l’expressió corporal, la música i/o la pintura, desenvolupats en respectius tallers, mitjans per a un major coneixement del persones i comunitats, a més de servir d’acostament i interrelació entre subjectes i professionals.

Teatre Social. Epistemologia i conceptualització

Aquest punt és principal per conceptualitzar el que entenc com a teatre social. Etimològicament aquest concepte va ser creat pel moviment cultural anarquista a 1896 a Catalunya (Litvak, 2010) i reflectia el valor concedit a la unió entre ciències i art. La importància del fet cultural com a espai de participació i construcció social va estar present en el pensament romàntic, però va prendre més força amb la formació dels moviments obrers (Martín Barbero, 2003). L’anarquisme va llançar una pregunta: “Per què no fer que les arts contribueixin també al progrés humà com fa la ciència?” (Litvak, 2010). La resposta s’estava gestant en la construcció d’una nova perspectiva cultural, possibilitant que manifestacions artístiques com el teatre es convertissin en una eina d’acció socioeducativa sense parangó abans en la història. Inherentment, el sentit d’acció i/o participació era present en tot procés, fos aquest d’àmbit educatiu, social, cultural o polític. A partir d’aquest precedent històric es produirà.

A partir d’aquest enfocament, el meu interès se centra en la investigació aplicada d’aquells continguts teòrics-metodològics que siguen acords amb la finalitat d’establir un model de teatre social aplicat a la intervenció social o, si es prefereix, de com el teatre pot ser una eina del treball social. No obstant això, de manera específica, intento establir aquesta intersecció a partir d’una praxi des de l’estratègia transformativa, fonamentalment en contextos de desigualtats i exclusió. Concretament, respatller que són en aquests contextos on es fan necessàries noves contribucions des del treball social i que, des de la transdisciplinarietat, en interacció amb tècniques alternatives com les teatrals, es pot aconseguir una praxi (teoria i pràctica) duta a terme des del diàleg i el consens, a “la possibilitat de premeditar la societat de la qual es forma part i encara d’altres amb què ens hem trobat (i sotmès)” (Ruiz Ballesteros, 2010). Afegir a aquesta última exposició dos aspectes aclaridors: el primer fa referència al concepte de praxi des d’un enquadrament que parteix de la interrelació directa entre les idees i l’acció, fonamental si volem obtenir una transformació consensuada; el segon fa referència al concepte transdisciplinari, que fa cas no només a la interrelació entre disciplines, sinó que fins i tot va més enllà ja que incloem la interrelació entre idees, tècniques i experiències que són alienes a les ciències socials, com en el cas de l’art teatral.

L’enfocament del treball social des d’aquesta pràctica cultural / artística pretén suggerir una visió diferent (no divergent d’altres visions) on la creativitat i la transdisciplinaritat formin part de l’estímul cap a accions transformadores en contextos diversos. El teatre pot convertir-se en un mitjà de resistència estratègica en aquests contextos des de la troballa d’elements concordants, coincidents, on les ciències socials i el teatre, conjuntament, encara tenen molt a explorar i posar en joc.

Un article de Manuel Muñoz Bellerín, professor Associat de la Universitat Pablo de Olavide. Tallerista i Facilitador de Creació Col·lectiva Teatral i Teatre Aplicat a la Intervenció Social. mfmunbel@upo.es



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *