Acompanyar el final de vida
UN REPTE PER ALS PROFESSIONALS
Morir és un fet natural, que forma part de la vida de les persones. No obstant, com que ningú no ha pogut explicar-nos l’experiència de morir, és un fet que comporta molta incertesa en el dia a dia, davant la invisibilitat del fet.
Fins no fa masses anys parlavem de processos d’acompanyament a la mort, posant el fet de morir per davant, com una situació de FINAL DE VIDA. Aquest moment vivencial i sentit, sigui quina sigui l’edat de qui esta vivint el procés, ha de ser plantejat com un procés natural i lògic que ens permet desenvolupar processos d’acompanyament personal i grupal.
Benauradament els darrers anys hem passat de parlar d’acompanyament a la mort a l’acompanyament en processos de final de vida. Aquesta realitat ens porta a humanitzar el procés des de la perspectiva d’acompanyar, no només a la persona, sinó també a la família i als propis professionals a qui toca viure de prop aquestes situacions. Tot i així, moltes vegades no sabem què dir, no sabem com actuar davant el dolor dels altres.
Acompanyar prové del mot llatí COMPANIARE, és a dir de compartir el pa amb algú. Compartir el pa, l’aliment més bàsic, és una de les accions més íntimes que pot fer la persona, per tant l’acompanyament és una forma de treballar que intenta donar proximitat, confort físic i emocional a les persones que tenen gran vulnerabilitat perquè estan immerses en aquest procés.
Un pregunta que ens hem de fer és si els professionals dels nostres serveis estem prou preparats per acompanyar aquests processos de final de vida, o si, al contrari, encara tenim pors, incerteses o si senzillament no sabem com afrontar el dolor que es dóna en situacions de final de vida.
Darrerament hem tingut la sort d’acompanyar alguns processos de reflexió al respecte sobre quin ha de ser el sentit de l’acompanyament i de com professionalment hem de ser facilitadors d’espais de comunicació i diàleg que ens permetin “acompanyar en el sentiment”, en vida.
Aquest processos ens plantegen, tant el repte dels professionals de saber què dir, o què no dir, en situacions límit així com altres perspectives d’acompanyar en el dol a la persona i la família. També acompanyar als professionals, a qui toca viure de forma continuada aquesta realitat a la que sovint no sabem donar una resposta de valor.
Algunes experiències són punteres en aquesta perspectiva d’acompanyar el professional. Mémora ha desenvolupat el projecte DUELIA, que permet als professionals fer visible el dol propi, davant el final de vida de les persones que atenem a diari.
Desenvolupar eines de comunicació assertiva, així com a actituds d’escolta en els esmentats processos, és una acció empoderadora que ens permet desenvolupar tasques professionals centrades en la persona, des d’una perspectiva ètica que confereix dignitat personal i humana.
Acompanyar el final de vida suposa canviar llenguatges, oferir petites dosis de relació humana, compartir coneixements, donar oportunitats per poder gaudir de l’acompanyament a la persona des de l’expressió més àmplia i íntima del respecte personal.
Acompanyar el final de la vida és un acte amorós, ple de continguts i sentit, que permet sovint, des del dolor profund, donar valor a la persona en tota la seva dimensió.
T’interessa Treballar Els Conceptes Explicats En Aquest Article?
Si t’interessa conèixer més a fons estratègies per abordar aquesta problemàtica en el servei en el qual treballes visita www.dignetik.com o escriu-nos un correu a info@dignetik.com, per tal de desenvolupar conjuntament estratègies fetes a mida de la teva organització o entitat.
Un article de Quico Manyós