Sense sostre, sense llar, amb dignitat

versión en castellano al final de la página VV

Quico Manyós assumeix la presidència de l’Associació Heura que acull persones que viuen al carrer

Els anomenats sense sostre o sense llar són persones que viuen al carrer en una situació d'exclusió social per motius de pobresa i d'indigència. Sovint són persones que no fan soroll i que es perden en la invisibilitat social. Darrere d’aquestes situacions ens trobem amb la crua realitat que mostra la minsa alçada moral de la nostra societat. 

Les persones sense llar no són persones que fan del nomadisme la seva manera de viure sinó que s’han vist abocats a una vida que es du a terme al carrer, sense l’escalf de la llar, que sovint associem al lloc de vida de les persones. Dir amb tranquil·litat persones sense llar vol dir que estem en una societat que normalitza que pugui haver-hi persones que només tenen el recurs d’acceptar la vulnerabilitat social que els separa de la societat dita “normal”. 

Parlar de nosaltres i ells és una manera de començar amb mal peu. Sovint anomenem les persones que tenen aquesta problemàtica des de l’estigma negatiu i negativizador de la seva situació, provocant que davant del nosaltres ”normal” ells  siguin els altres, els que viuen en la pobresa i la indigència i que per tant no són dels nostres. 

Des del llenguatge es defineixen com a sense sostresense llar, fins i tot molts d’ells sense papers. SENSE SENSE SENSE. Ens centrem més en el que no tenen, el que han perdut pel camí i els observem des de la mancança, lematitzant allò que NO TENEN. No reconeixem de cap manera que també tenen història i que la vida els ha portat a prendre decisions que els han deixat en la vulnerabilitat de viure al carrer, d’alimentar-se del carrer i de no poder accedir a defensar els seus drets personals i humans. 

Parlem massa de tots els SENSE que porten a la motxilla sense donar visibilitat a les  seves habilitats, preferències, espais de vida. He vist a persones sense sostre  capaces de ser més solidàries que moltes altres persones d’aquesta societat adormida davant de la la pobresa dels altres. 

Des del dia 25 de juny d’enguany he acceptat el càrrec de president de l’Associació Heura, del barri de Gràcia, que ja fa més de 20 anys que fa accions voluntàries i professionals per poder acollir les persones de barri que viuen aquesta situació.

El centre Heura és una associació de voluntariat, declarada d’Utilitat Pública, que des del 1999 acull i presta serveis a persones en situació de sense llar al barri de Gràcia, per cobrir les necessitats d’alimentació, higiene personal, relacions i atenció social de les persones sense llar que hi accedeixen. Des d’Heura es vol oferir un espai d’acollida, relació i atenció a les persones sense llar, amb actituds tan creatives com són la solidaritat i el compromís, vetllant per la justícia social, amb les persones més necessitades / vulnerables de la nostra societat.

Hem de deixar de parles en tercera persona, els altres, per parlar des d’un nosaltres inclusiu que ens demana una actitud més activa i bel·ligerant en favor de la dignitat de les persones que viuen al carrer. 

Us comparteixo la reflexió important que hem fet des de l’equip d’Heura i que ens porta a compartir aquesta visió amb les persones a qui acompanyem en el seu procés. A finals de maig vam proposar un document de reflexió que descriu els reptes del COVID davant la  situació de confinament des de la invisibilitat. Estem convertint les persones sense sostre en persones sense veu i quan un col·lectiu no té veu sembla que tampoc tingui drets, potser aviat els haurem de posar més  SENSE, sense drets sense dignitat, sense… Amb aquet document, pretenem visibilizar la vulnerabilitat donant valor al que són capaços de ser, de fer, d’oferir. Cal canviar  el SENSE per tal de treballar AMB les persones des de la inclusió i no des de la creació de patrons que només fan que provocar estigma. 

Com a presentació d’Heura us remeto alguns fragments de la reflexió:

DOCUMENT DE REFLEXIÓ

Des del 14 de març d’enguany, les persones en situació de sense llar han vist com s’agreujava encara més, si és possible, la seva situació. 

  • Han vist com ens hem hagut de confinar les persones de referència, com tancava la biblioteca Jaume Fuster que és un lloc de trobada en el barri, també bars i comerços,  i amb ells les poques xarxes locals de suport de les quals disposaven en el seu dia a dia.

  • Han vist reduïda l’oferta de serveis d’atenció bàsica no pública: menjadors socials, serveis d’higiene i dutxa, consignes on guarden les seves pertinences.

  • Han vist com es col·lapsava el servei públic i com l’estigma, augmentat per la por al contagi, i al mateix temps la invisibilització social, creixia.

Ens hem tancat en les nostres llars deixant al col·lectiu de persones sense llar fora del protocol, com sempre: invisibles. Ara més que mai es fa evident la fragilitat del nostre sistema de benestar, un sistema que ofereix ajudes de forma parcel·lada que impedeixen l’impuls cap a la vida autònoma. Aquest col·lectiu sofreix la situació més incerta davant l’epidèmia de coronavirus, perquè no poden complir les mesures que suggereix el nostre sistema sanitari: higiene, distàncies de seguretat i aïllament.

Ara es moment de mirar més enllà, superar la subsidiarietat i plantejar respostes a les necessitats més bàsiques i evidents que es pateix en les situacions de carrer

1.         Assegurar el dret a la salut. Enfront de les situacions de pobresa farmacològica i assegurar els mitjans per a complir amb els tractaments (netejar ferides 3 vegades al dia, disposar de material esterilitzat o uns altres)

2.         Garantia de rendes. Per als perfils ja existents i per als nous. Siguin regulars o irregulars. Un ingrés que asseguri els nivells mínims de vida: proveïment d’aliments i pagament de l’habitatge.

3.         Política d’habitatge. Fer efectiu el dret a l’habitatge. A través dels models HousingFirst i/o ampliant el parc social d’habitatge protegit.

4.         Impuls a l’emprenedoria. Pels col·lectius més vulnerables que romanen fora dels circuïts convencionals d’emprenedoria i que requereixen d’un acompanyament acurat i d’un impuls econòmic específic.

5.         Compliment del dret a la protecció internacional.  Per a totes aquelles persones migrades que es troben al carrer, degut a la llarga tramitació dels seus expedients i a l’absència de recursos per acollir-los durant la tramitació.

6.         Agilització dels  tràmits administratius. De la tramitació del NIE. Per aquelles persones provinents de països de la UE que es troben en situació d’exclusió sociolaboral. Facilitar la tramitació i requisits dels permisos de treball i residència per a totes les persones migrades.

Des d’Heura estem segurs que superarem tots junts aquesta situació tan excepcional i que en un futur no gaire llunyà ens podrem trobar novament per a continuar ajudant als qui més ho necessiten.

Us convido a visitar la plana de l’entitat  amb la que volem sumar  amb moltes altres entitats de barri, de proximitat, a construir un nosaltres inclusiu que sigui capaç de reconèixer els drets i la dignitat personal que tots tenim.Hi trobareu testimonis de persones de carrer, potser sense sostre, però amb sentiments, amb vida, amb projecte i amb esperança que algun dia siguem capaços de parlar AMB ells. 

Des de Dignetik i ara també com a president d’Heura volem lluita incansablement per la dignitat de les persones que la societat sembla que llenci SENSE escrúpols al contenidor persones que  s’ha de reciclar per a viure en  sistema que encara massa sovint parla de NOSALTRES i els ALTRES.

Un article de Quico Manyós Director de Dignetik i President de l’Associacio Heura 


Sin techo, sin hogar, con dignidad

Quico Manyós asume la presidencia de la Associación Heura que acoge personas que viven en la calle

Los llamados sin techo o sin hogar son personas que viven en la calle en una situación de exclusión social por motivos de pobreza y de indigencia. A menudo son personas que no hacen ruido y que se pierden en la invisibilidad social. Detrás de estas situaciones nos encontramos con la cruda realidad que muestra la escasa altura moral de nuestra sociedad.

Las personas sin hogar no son personas que hacen del nomadismo su manera de vivir, sino que se han visto abocados a una vida que se lleva a cabo en la calle, sin el calor del hogar, que a menudo asociamos el lugar de vida de las personas. Decir con tranquilidad personas sin hogar significa que estamos en una sociedad que normaliza que pueda haber personas que sólo tienen el recurso de aceptar la vulnerabilidad social que los separa de la sociedad dicha "normal".

Hablar de nosotros y ellos es una manera de empezar con mal pie. A menudo llamamos a las personas que tienen esta problemática desde el estigma negativo y negativizador de su situación, provocando que ante el nosotros "normal" ellos sean los otros, los que viven en la pobreza y la indigencia y que por tanto no son los nuestros.

Desde el lenguaje se definen como sin techo, sin hogar, incluso muchos de ellos sin papeles. SIN SIN SIN. Nos centramos más en lo que no tienen, lo que han perdido en el camino y los observamos desde la carencia, lematizado lo que NO TIENEN. No reconocemos de ninguna manera que también tienen historia y que la vida les ha llevado a tomar decisiones que los han dejado en la vulnerabilidad de vivir en la calle, de alimentarse de la calle y de no poder acceder a defender sus derechos personales y humanos.

Hablamos demasiado de todos los SIN que llevan en la mochila sin dar visibilidad a sus habilidades, preferencias, espacios de vida. He visto a personas sin techo capaces de ser más solidarias que muchas otras personas de esta sociedad dormida ante la la pobreza de los demás.

Desde el día 25 de junio de este año he aceptado el cargo de presidente de la Asociación Heura, del barrio de Gracia, que ya hace más de 20 años que hace acciones voluntarias y profesionales para poder acoger a las personas de barrio que viven esta situación.

El centro Heura es una asociación de voluntariado, declarada de Utilidad Pública, que desde 1999 acoge y presta servicios a personas en situación de sin hogar en el barrio de Gracia, para cubrir las necesidades de alimentación, higiene personal, relaciones y atención social de las personas sin hogar que acceden. Desde Hiedra se quiere ofrecer un espacio de acogida, relación y atención a las personas sin hogar, con actitudes tan creativas como son la solidaridad y el compromiso, velando por la justicia social, con las personas más necesitadas / vulnerables de nuestra sociedad.

Debemos dejar de hablas en tercera persona, los otros, para hablar desde un nosotros inclusivo que nos pide una actitud más activa y beligerante en favor de la dignidad de las personas que viven en la calle.

Os comparto la reflexión importante que hemos hecho desde el equipo de Heura y que nos lleva a compartir esta visión con las personas a quienes acompañamos en su proceso. A finales de mayo propusimos un documento de reflexión que describe los retos del Covidien ante la situación de confinamiento desde la invisibilidad. Estamos convirtiendo las personas sin techo en personas sin voz y cuando un colectivo no tiene voz parece que tampoco tenga derechos, tal vez pronto los tendremos que poner más SIN, sin derechos sin dignidad, sin... Con este documento pretendemos visibilizar la vulnerabilidad dando valor a lo que son capaces de ser, de hacer, de ofrecer. Hay que cambiar el SIN para trabajar CON las personas desde la inclusión y no desde la creación de patrones que sólo hacen que provocó estigma.

Como presentación de Heura os remito algunos fragmentos de la reflexión:

DOCUMENTO DE REFLEXIÓN

Desde el 14 de marzo de este año, las personas en situación de sin hogar han visto como se agravaba aún más, si cabe, su situación.

• Han visto cómo nos hemos tenido que confinar las personas de referencia, como cerraba la biblioteca Jaume Fuster que es un lugar de encuentro en el barrio, también bares y comercios, y con ellos las pocas redes locales de apoyo de las que disponían en el su día a día.

Han visto reducida la oferta de servicios de atención básica no pública: comedores sociales, servicios de higiene y ducha, consignas donde guardan sus pertenencias.

Han visto cómo se colapsaba el servicio público y como el estigma, aumentado por el miedo al contagio, y al mismo tiempo la invisibilización social, crecía.

Nos hemos encerrado en nuestros hogares dejando al colectivo de personas sin hogar fuera del protocolo, como siempre: invisibles.

Ahora más que nunca se hace evidente la fragilidad de nuestro sistema de bienestar, un sistema que ofrece ayudas de forma parcelada que impiden el impulso hacia la vida autónoma. Este colectivo sufre la SITUACIÓN más incierta ante la epidemia de coronavirus, porque no pueden cumplir las medidas que sugiere nuestro sistema sanitario: higiene, distancias de seguridad y aislamiento.

Ahora es momento de mirar más allá, superar la subsidiariedad y plantear respuestas a las necesidades más básicas y evidentes que se sufre en las situaciones de calle

1. Asegurar el derecho a la salud. Frente a las situaciones de pobreza farmacológica y asegurar los medios para cumplir con los tratamientos (limpiar heridas 3 veces al día, disponer de material esterilizado u otros)

2. Garantía de rentas. Para los perfiles ya existentes y para los nuevos. Sean regulares o irregulares. Un ingreso que asegure los niveles mínimos de vida: abastecimiento de alimentos y pago de la vivienda.

3. Política de vivienda. Hacer efectivo el derecho a la vivienda. A través de los modelos HousingFirst y / o ampliando el parque social de vivienda protegida.

4. Impulso a la emprendeduría. Para los colectivos más vulnerables que permanecen fuera de los circuitos convencionales de emprendimiento y que requieren de un acompañamiento cuidadoso y de un impulso económico específico.

5. Cumplimiento del derecho a la protección internacional. Para todas aquellas personas migradas que se encuentran en la calle, debido a la larga tramitación de sus expedientes y en la ausencia de recursos para acogerlos durante la tramitación.

6. Agilización de los trámites administrativos. De la tramitación del NIE. Para aquellas personas provenientes de países de la UE que se encuentran en situación de exclusión sociolaboral. Facilitar la tramitación y requisitos de los permisos de trabajo y residencia para todas las personas migradas.

Desde Heura estamos seguros que superaremos todos juntos esta situación tan excepcional y que en un futuro no muy lejano nos podremos encontrar nuevamente para continuar ayudando a quienes más lo necesitan.

Os invito a visitar la página de la entidad con la que queremos sumar con muchas otras entidades de barrio, de proximidad, a construir un nosotros inclusivo que sea capaz de reconocer los derechos y la dignidad personal que todos tenemos. Encontrareis testimonios de personas de la calle, tal vez sin techo, pero con sentimientos, con vida, con proyecto y con esperanza de que algún día seamos capaces de hablar CON ellos.

Desde Dignetik y ahora también como presidente de Hiedra queremos lucha incansablemente por la dignidad de las personas que la sociedad parece que tire SIN escrúpulos al contenedor personas que se ha de reciclar para vivir en sistema que todavía demasiado a menudo habla de NOSOTROS y los OTROS.

Un artículo de Quico Manyós Director de Dignetik y Presidente de la Asociación Heura