Entre la mort i la vida en l’espera
VERISÓN EN CASTELLANO MÁS ABAJO VV
En aquests dies hem obert a Barcelona unes clíniques per a poder ingressar persones grans que estaven en residències molt afectades per COVID 19. Jo estic al càrrec de l'acompanyament als usuaris en aquests espais.
El divendres l’Eva, filla d’una senyora que tenim a la clínica, em parlava sanglotant que estava molt trista per la situació. L’Eva tenia els seus dos pares a la Residència X. Els fills del Pep i la Teresa, la seva mare, estaven tranquils fins que el dia 2 d’abril una trucada del centre, els va trencar un confinament mitjanament tranquil.
Aquell matí van portar a la seva a mare a la clínica on som i al seu pare un Sociosanitari de BCN. La mare amb símptomes de COVID-19 i el pare ja en una fase quasi pal·liativa, també amb símptomes. El seu pare va morir fa alguns dies.
L’Eva em deia, mig plorant, que ella no havia pogut acomiadar-se del seu pare, ja que quan va arribar al Sociosanitari, ja estava en una situació terminal amb sedació, mentre que ara encara podia seguir tot el que li passava a la seva mare.
Hem parlat i davant l’empitjorament de la Sra. Teresa hem preparat una videotrucada que, ven bé podria ser un acomiadar-se. Els metges de planta ho han fet de meravella, amb un acompanyament humà ple de tendresa.
Aquests moments són un temps d’ambivalència. Es viuen riures i plors, moments plens de tristesa que es tornen moments de felicitat per què sents la proximitat de les persones que t’estimen i dels equips que et cuiden. Moments plens d’ACOMPANYAMENT.
Parlar amb famílies per tal d’acompanyar-los a fer un acompanyament o un comiat humà és una tasca que et toca en el més profund, i més encara quan parles amb algú que saps que en pocs dies, potser perdrà els dos pares.
L’Eva, després de la videotrucada ens va fer arribar aquesta nota:
Prego que transmeteu a tot l'equip que esteu cuidant dels nostres familiars l'agraïment infinit per a tots i cadascun de vosaltres. Sou impecables en el tracte amb els avis i impecables amb el tracte amb les famílies i això, donades les difícils circumstàncies d'aquesta situació tan bèstia, és rebut per nosaltres com "aigua beneïda". GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES, de tot cor!
Aquests dies vivim l’ambivalència d’estar entre la mort i la vida, en l'espera. Aquesta és una espera, tensa, molt plena de matisos i emocions tant per part de les famílies com per part dels metges, metgesses, infermeres i infermers, professionals de les plantes i dels que estem parlant amb les famílies. Una de les paraules que més ressona aquests dies és gràcies.
Crec que és molt important saber acompanyar aquests moments amb:
· una veu pausada, tranquil.la, acompassada
· amb una actitud d’escolta
· sense donar falsos pronòstics
· donant valor a que la persona està acompanyada, aportant proximitat
· acompanyar el dol de no poder ser-hi
· fer saber que la persona no està sola, està amb nosaltres que sovint podem ser la veu de la família.
Un dels comentaris que una de les persones grans va fer en entrar al clínica, amb una cara que transmetia desànim, era que tenia por de morir sense poder veure la família, estant sol. Realment crec que és una realitat molt dura. Em segueixo preguntant com ho poden viure les persones grans, amb demència o no. Potser no entendran res del que els hi diguin, però si que reconeixeran la imatge o la veu familiar encara que no sàpiguen de qui és.
Aquesta realitat em porta a fer-me alguna pregunta que haurem de resoldre quan tota això acabi:
HEM D’APRENDRE A ACOMPANYAR LA SOLEDAT EN ELS MOMENTS MÉS DIFÍCILS.
Estem prou preparats per a fer un acompanyament davant un final de vida immers en la soledat?
Quins són els aprenentatges que cal que fem?
Quines actituds ens demana?
Un article de Quico Manyós per Dignetik
Entre la muerte y la vida en la espera
En estos días hemos abierto en Barcelona unas clínicas para poder ingresar personas mayores que estaban en residencias muy afectadas por Covid-19. Yo estoy al cargo del acompañamiento a los usuarios en estos espacios.
El viernes Eva, hija de una señora que tenemos en la clínica, me hablaba sollozando que estaba muy triste por la situación. Eva tenía sus dos padres en la Residencia X. Los hijos de Pep y Teresa, su madre, estaban tranquilos hasta que el día 2 de abril una llamada del centro, los rompió un confinamiento medianamente tranquilo.
Aquella mañana llevaron a su madre a la clínica donde estamos y a su padre a un Sociosanitario de BCN. La madre con síntomas de Covid-19 y el padre ya en una fase casi paliativa, también con síntomas. Su padre murió hace algunos días. Eva me decía, medio llorando, que ella no había podido despedirse de su padre, ya que cuando llegó al Sociosanitario, ya estaba en una situación terminal con sedación, mientras que ahora todavía podía seguir todo lo que le pasaba a su madre.
Hemos hablado y ante el empeoramiento de la Sra. Teresa hemos preparado una videollamada que bien podría ser un despedirse. Los médicos de planta lo han hecho de maravilla, con un acompañamiento humano lleno de ternura.
Estos momentos son un tiempo de ambivalencia. Se viven risas y llantos, momentos llenos de tristeza que se vuelven momentos de felicidad por qué sientes la proximidad de las personas que te aman y los equipos que te cuidan. Momentos llenos de ACOMPAÑAMIENTO. Hablar con familias para acompañarlos a hacer un acompañamiento o una despedida es una tarea que te toca en lo más profundo, y más aún cuando hablas con alguien que sabes que en pocos días, tal vez perderá los dos padres.
Eva, después de la videollamada nos hizo llegar esta nota:
Ruego que transmita a todo el equipo que está cuidando de nuestros familiares el agradecimiento infinito para todos y cada uno de vosotros. Usted impecables en el trato con los abuelos y impecables con el trato con las familias embargo, dadas las difíciles circunstancias de esta situación tan bestia, es recibido por nosotros como "agua bendita". GRACIAS, GRACIAS, GRACIAS, de todo corazón!
Estos días vivimos la ambivalencia de estar entre la muerte y la vida, a la espera. Esta es una espera tensa, muy llena de matices y emociones tanto por parte de las familias como por parte de los médicos, médicas, enfermeras y enfermeros, profesionales de las plantas y de los que estamos hablando con las familias. Una de las palabras que más resuena estos días es gracias. Creo que es muy importante saber acompañar estos momentos con:
· Una voz pausada, tranquil.la, acompasada
· Con una actitud de escucha
· Sin dar falsos pronósticos
· Dando valor a que la persona está acompañada, aportando proximidad
· Acompañar el duelo de no poder estar allí
· Hacer saber que la persona no está sola, está con nosotros que a menudo podemos ser la voz de la familia.
Uno de los comentarios que una de las personas mayores hizo al entrar en la clínica, con una cara que transmitía desánimo, era que tenía miedo de morir sin poder ver a la familia, estando solo. Realmente creo que es una realidad muy dura. Me sigo preguntando como lo pueden vivir las personas mayores, con demencia o no. Quizás no entenderán nada de lo que les digan, pero si que reconocerán la imagen o la voz familiar aunque no sepan de quién es.
Esta realidad me lleva a hacerme alguna pregunta que tendremos que resolver cuando toda esto termine.
DEBEMOS APRENDER A ACOMPAÑAR LA SOLEDAD EN LOS MOMENTOS MÁS DIFÍCILES.
¿Estamos suficientemente preparados para hacer un acompañamiento ante un final de vida inmerso en la soledad?
¿Cuáles son los aprendizajes que debemos hacer?
¿Qué actitudes nos pide?
Un artículo de Quico Manyós por Dignetik