Seguim desenvolupant camins de diàleg i coherència
Després d’un estiu marcat per fets de gran transcendència (l’atemptat del 17 d’agost a les Rambles de Barcelona) que ens han portat a viure tant la tragèdia humana com la solidaritat des de primera fila, amb Dignetik seguim treballant per la construcció de camins de diàleg en l’àmbit professional i de l’empresa.
Vivim en una societat que requereix eines que ens permetin treballar la inclusió, els serveis centrats en la persona i l’ètica responsable de tot allò que fem, DES DE, AMB i PER als altres. La reflexió ètica responsable i el lideratge del canvi social són valors que defineixen a Dignetik com a entitat i ens porten a desenvolupar estratègies que ens permeten oferir dinàmiques per REPENSAR (només podem RE-PENSAR allò que hem PENSAT abans) el món professional, reflexionant si el que fem des de la nostra empresa o entitat construeix o destrueix socialment.
El valor de la inclusió es fonamenta en el diàleg. Diàleg: aquest concepte tan maltractat que es construeix a partir del sufix llatí dia (a través), i de l’arrel logos (paraula). El diàleg és l’intercanvi a través de la paraula. Plató plantejava ja la dialèctica com l’art del diàleg en el qual s’oposaven diversos discursos racionals coherents per construir la “veritat” relativa. A Dignetik apostem per fomentar, des de la reflexió ètica, el diàleg entre els membres de l’equip, entre ètnies i cultures, entre diferents formes d’entendre els serveis que oferim; diàleg basat en el respecte.
Aquesta aposta per al diàleg és més necessària que mai, per tal de poder entendre que només construirem una societat inclusiva, no excloent, quan deixem de parlar de “nosaltres” i “els altres”, quan deixem de tematitzar la diferencia que estigmatitza i ens apropem a noves formes de construir. Hem de construir, des del treball col·laboratiu, aquelles estratègies que ens permetin crear un nosaltres inclusiu, que doni cabuda a la diferència des del respecte i reconeixement del valor de qui és diferent. RECONÈIXER vol dir fer valdre. Com en el fet de repensar, només podrem RE-CONÈIXER, allò que abans hem conegut.
Aquest estiu hem viscut la paradoxa del valor de la Humanitat. Un cop colpejada La Rambla amb la por, el terror i la violència, vaig tuitejar “Avui em fa mal la Humanitat”. Realment em semblava inversemblant que l’home, emparant-se en unes conviccions inhumanes, fos capaç de fer mal d’aquesta manera. Però les persones del carrer ens van tornar a donar una lliçó d’HUMANITAT (en majúscules). El valor de la humanitat compartida va ser com un mar d’onades plenes de veritat, plenes de ganes de construir.
Per això enguany seguim treballant des dels nostres valors empresarials: l’ètica i la dignitat personals des dels fonaments del consens, la confiança i els talents. Seguim fonamentant la nostra tasca diària en aquests valors a través de la consultoria, de la investigació, de la implantació de bones pràctiques, de la formació aplicada i des de la responsabilitat i el compromís d’aportar eines metodològiques aplicables al món d’avui per tal d’empoderar els equips, les associacions, però sobretot les persones, que són el centre i el motiu de la nostra tasca diària.
Les nostres píndoles formatives, de format breu i dinàmic, treballades des de la gamificació, ens permeten posar sobre la taula la necessitat de construir eines que permetin a la societat potenciar la inclusió, el diàleg i el debat constructiu per generar confiança i coherència.
Des de la consultoria aplicada estem engegant processos que ens permeten, no només treballar la qualitat de la gestió, sinó també la qualitat del tracte i les actituds. La implementació d’eines per aflorar i fer eficaç el talent personal dels membres que conformen part dels equips empresarials i/o assistencials.
El nostre repte rau també en la innovació quotidiana i en la definició d’eines i indicadors per mesurar la capacitat dels equips per fer possible una societat inclusiva, responsable i centrada en les persones, capaç de construir HUMANITAT.
Seguim construint camins de diàleg, debat i ètica.
Un article de Quico Manyós.